Vaticà – Informació turístiga i guia de viatge del Vaticà

L’Estat de la Ciutat del Vaticà alberga la Santa Seu, màxima institució de govern de l’Església Catòlica Apostòlica Romana. Encara que els dos noms «Ciutat del Vaticà» i «Santa Seu» s’utilitzen sovint com si fossin equivalents, el primer es refereix a l’estat independent i al seu territori, mentre que el segon es refereix a la institució que dirigeix l’Església i que té personalitat jurídica pròpia. En rigor, és la Santa Seu i no l’Estat vaticà, la que manté relacions diplomàtiques amb els altres països del món.

CAPITAL

Ciutat del Vaticà

BANDERA

La bandera de la Ciutat del Vaticà està composta per dues franges de la mateixa mida, de color groc la situada més propera al pal i blanc. Les seves dimensions són 1:1.

En la franja blanca figuren les dues claus entrecreuades, una d’or i l’altra de plata, unides amb un cordó vermell o blau, i sobre les claus apareix representada la tiara dels papes. Aquests elements també formen part tant de l’escut del Vaticano com del blasó de cada pontífex.

Les claus entrecreuades són les claus de Sant Pere. La clau groga a més representa en poder espiritual de l’Església Catòlica i la blanca seu haver pogut temporal. El cordó és el símbol del vincle entre els dos poders. Les claus són, des del segle XIV, símbol de la Santa Seu.

La tiara està composta per tres corones que representen les atribucions del papa com “pastor”, “mestre” i “suprem sacerdot” de l’Església.

EXTENSIÓ

0,44 km/2

És l’Estat sobirà menys extens del món (llevat de l’Ordre de Malta, estat sobirà sense territori)

GEOGRAFIA

La Ciutat del Vaticà està situada dins la ciutat de Roma amb què comparteix 4 km de frontera. S’estén sobre un turó en la zona oest de la ciutat, sobre el marge dreta del riu Tiber i els seus límits geogràfics són: la Via Porta Angélica, la Piazza del Rissorgimiento i les columnates de Bernini. L’edifici més destacat és la Basílica de Sant Pere.

Dins la Ciutat del Vaticà es troben la Basílica de Sant Pere, la Plaza de Sant Pere, El Vaticano i els Jardins del Vaticano. Fora de la Ciutat, el Vaticano té 13 edificis, entre els quals destaquen les Basíliques de Sant Joan de Letrán, Santa María la Més gran i San Pablo Extramuros totes elles a Roma i la Villa de Castelgandolfo, que és la residència oficial d’estiu del Papa.

POBLACIÓ

921 habitants (estimació any 2005)

Tenen la ciutadania vaticana aquells membres de l’església que per les seves funcions han de residir allà. La majoria dels funcionaris estables són italians, un nombre considerable són suís i la resta és originària de diversos països.

IDIOMA

Llatí (oficial de l’església) i italià (de l’estat)

GOVERN

Teocràcia i monarquia absoluta.

Papa Benedicto XVI, (nom original Joseph – Alois – Ratzinger), sobirà electe el 19 d’abril de 2005 pel Conclave de Cardenals (reunió secreta). El Cardenal secretari de l’Estat (equivalent del cap de Govern), encapçala una comissió de cinc cardenals. El Papa és, a més, bisbe de Roma i cap suprem de l’Església Catòlica. El govern de l’església és assessorat pel Col•legi de Cardenals i els Sínodes de Bisbes (que es reuneix per decisió del pontífex). Els òrgans administratius de l’església són 9 Sagrades Congregacions, 3 Secretaries i diverses comissions, prefectures i tribunals, que conformen la Cúria Romana.

Existeixen dues administracions paral•leles: Santa Seu (òrgan suprem de l’església catòlica) i Ciutat del Vaticà (seu de l’església).

REPRESENTACIÓ A ESPANYA

Nunciatura Apostòlica:

Avenida de Pio XII, 46

28016 Madrid

Tel: 9176 68311

Fax: 9176 67085.

RELIGIÓ

Catòlica romana.

BREU DESCRIPCIÓ HISTÒRICA

En l’antiguitat, el territori que conforma l’actual Ciutat del Vaticà, a l’oest del riu Tíber, era conegut com l’Ager Vaticanus (camps del vaticà). Alguns historiadors afirmen que els seus primers habitants van ser integrants d’un antic poble etrusc trucat Vaticum i d’allà el seu nom. Tanmateix, uns altres asseguren que la paraula Vaticano prové del llatí vates (endeví), i que antigament existia un turó denominat Vaticano en què pul•lulaven una sèrie d’endevinadors i mags que predeien el destí de qui passaven per allà.

A causa de la persecució de cristians i la destrucció a Roma i de tots els escrits de l’Església dutes a terme per l’emperador Diocleciano l’any 303, avui queden molt pocs rastres de la presència dels primers cristians en la zona.

La situació va canviar amb l’arribada de l’emperador Constantino el Gran (307-337), qui va instaurar la pau amb l’Església, permetent que el cristianisme sortís de la clandestinitat i obtingués un estatut jurídic privilegiat, abans reservat als pagans.

En el segle IV, al peu del Turó Vaticana es va començar a edificar el que després seria conegut com la Basílica de Sant Pere. Segons testimonis arqueològics, allà va ser enterrat el primer papa. Els pontífexs medievals van comprar el territori i després es va manar construir un pont, el Pons Aelius, per comunicar aquestes terres amb Roma.

L’arquitectura paisatgística i edilicia d’aquesta ciutat va ser treballada en diverses èpoques i amb diferents criteris d’acord amb el gust i la sensibilitat dels papes de torn. En el segle VII, arquitectes paisatgistes com Antonio Tempesta, Giovanni Maggi i Giambattista Faldi van començar a donar-li forma al mantell verd que s’estén darrere de la gran basílica, grimpant per una dels set turons que envolten Roma. Els papes van passar a ser els governants de la ciutat de Roma i de les zones circumdants.

L’any 756 aquest domini va ser oficialment cedit al pontífex Esteban II per Pipino el Breu, monarca dels francs, com a agraïment per haver-ho nomenat rei. Les seves possessions es van ser ampliant a través de donacions, adquisicions i conquestes i, d’aquesta manera, els futurs Estats Pontificis, legalment establerts per Carlemany en el segle IX, van arribar a comprendre pràcticament tota la zona central d’Itàlia.

L’any 847, el papa Lleó IV va ordenar aixecar una gran muralla, que va rebre el nom de Lleonina, que envolta gairebé tot el territori, per defensar al Vaticano de los atacs sarraïns. Partint de Castel Sant’Angelo, la muralla s’estén darrera de la Basílica Vaticana i baixa fins a la vora del Tíber. Aquesta construcció va transformar la zona de Sant Pere en un recinte emmurallat. Protegia la gran Basílica i els tresors que aquesta contenia, així com les esglésies menors, els monestirs, les cases del clero, l’apartament papal, les cases i els horts dels residents, les seus dels diaques i les llars d’acollida per a peregrins. No obstant això, convertien al mateix temps a la ciutat en un districte sui generis, diferent de la resta de la ciutat.

Després d’un període d’estada dels papes a la ciutat francesa d’Avinyó (1309-1377) Gregorio XI restableix la capital pontifícia a Roma. Clemente VII va liderar als cardenals que en 1378 van declarar invàlida l’elecció d’Urbano VI i va ser escollit antipapa en 1378, ocupant el tron vacant a Avinyó. Europa es va dividir en el suport a ambdós contendents i, en tanta França va afavorir Clemente, Anglaterra va donar suport a Urbano, un litigi que continuaria en la Guerra dels Cent Anys entre ambdues corones (1337-1453). La controvèrsia entre les seus va obrir el període conegut com el "Gran Cisma", en què es van succeir els nomenaments d’antipapes i que acabaria finalment en 1417.

La major part de les annexions al territori del Vaticano es van mantenir baix poder del papat fins al 1797, any en que les tropes franceses de Napoleó Bonaparte es van apoderar d’aquest territori, creant la República Romana. En 1801 el papa Piadós VII va recuperar part de seu haver pogut i en 1815 el Congrés de Viena, després de la caiguda de Napoleó, va restituir gairebé totes les antigues possessions al papat.

En 1869 es va celebrar el primer Concili Vaticano en què es va decretar el dogma de la infal•libilitat del papa. Un any després, els Estats Pontificis es van dissoldre definitivament quan Víctor Manuel II els va annexionar al regne unificat d’Itàlia, inclosa Roma. La jurisdicció del papat va quedar reduïda al Vaticano, en què cadascun dels successius pontífexs va romandre com a presoner voluntari en protesta. Aquest tancament voluntari va continuar fins al 1929 quan, en virtut del Tractat de Letrán, subscrit entre la Santa Seu i el Regne d’Itàlia – governat llavors per Benito Mussolini – es va reconèixer la sobirania i personalitat jurídic-internacional de l’Estat de la Ciutat del Vaticà. Aquest estat es va constituir com un ens diferent a la Santa Seu (el primer és l’òrgan de govern de l’Església Catòlica, i el segon el territori físic sobre el qual s’exerceix aquest govern). Es va aconseguir així la consolidació de l’autoritat política del sumeixo pontífex.

Durant els segles, i especialment durant el Renaixement (segle XIV), el mecenatge papal va convertir el Vaticano en un dels centres més importants culturals del món. En arquitectura destaquen la Basílica de Sant Pere, la Capilla Sixtina – en el Palacio Papal – decorada amb frescos de Miguel Angel, Boticelli i altres artistes del Renaixement, i les Estades de Rafael, així denominades per les pintures murals de l’artista.

DIES FESTIUS

1 de Gener – Any Nou

6 de Gener – Epifania

11 de Febrer – Dia del Tractat de Letrán

19 de Març – San José

Abril – Diumenge i Dilluns de Pasqua

1 de Maig – Dia del Treball

Maig – Festa de l’Ascensión

Maig/Juny – Corpus Christi

29 de Juny – Sant Pere i San Pablo

15 d’Agost – Festa de l’Asunción (2 dies)

1 de Novembre – Tots el Santos

25 i 26 de Desembre Nadal

DATES DESTACADES

Les grandres celebracions de l’Església Catòlica són les que corresponen a la Pasqua de Resurrecció que varien anualment segons el calendari lunar (abril) i la de Nadal (25 de desembre). Altres celebracions importants són les que tenen com a motiu la proclamació d’un nou sant.

Les audiències papals, que es realitzen cada dimecres al matí, són el moment més popular per visitar la ciutat. Després de la missa dominical i en uns altres sías festius religiosos, el Papa apareix en la seva finestra per adreçar-se a la multitud i beneir-la.

ECONOMIA

Els seus recursos provenen, en el seu origen, de la inversió financera dels milions de lires que el Tractat de Letrán – entre Mussolini i la Santa Seu – va establir com a indemnització pels territoris perduts en 1870 i de contribucions i donacions de tot el món en especial dels Estats units i Alemanya Federal. Avui dia aquests recursos són administrats per l’Institut per a Obres Religioses – popularment Banc del Vaticano – reestructurat arran d’escàndols financers originats per la fallida del Banc Ambrossià l’any 1982. Es li atribueixen reserves de més d’11.000 milions de dòlars, participació en molts altres bancs i empreses, i innumerables propietats immobles en tot el món.

El Vaticano no pot mantenir-se gràcies a l’activitat productiva del seu propi territori, limitada a la venda de records turístics, llibres, segells i entrades a museus. Però compta amb els ingents ingressos de l’Església Catòlica en tot el món, provinents de: les aportacions econòmiques dels Estats on compta amb acords de finançament (per la seva tradició catòlica, o bé com a suport a les activitats benèfiques i educatives realitzades per institucions pertanyents a l’Església Catòlica; en alguns casos, diversos grups socials o polítics promouen aquest finançament estatal, basant-se en els motius esmentats), les donacions dels catòlics o d’empreses vinculades a ells; els beneficis de les empreses propietat de l’Església i de les seves activitats financeres de banca i borsa en l’àmbit internacional.

L’economia estava seriosament danyada el 1979 i tres anys més tard es va produir la fallida d’un dels bancs més coneguts d’Itàlia, el Banc Ambrossià, que portava les finances internacionals del Vaticano, i l’assassinat del seu director Roberto Calvi. Les investigacions consegüents revelarien que el banc es dedicava al blanqueig dels diners de la màfia. Més tard, el Papa va traslladar la responsabilitat de l’economia vaticana a l’Estat, el qual, a partir de 1984, s’encarregaria de les finances. Cinc anys més tard, el Papa duu a terme una reestructuració de l’organització econòmica i la direcció econòmica va ser encarregada a cinc financers reconeguts internacionalment (encara que baixo el control d’una comissió formada per cinc cardenals).

PESOS I MESURES

Sistema mètric decimal.

MONEDA

La moneda, segons un acord subscrit amb la Unió Europea, és l’euro. El Vaticano té les seves pròpies monedes d’euros encara que en encunyacions limitades, per la qual cosa són de gran valor per als col•leccionistes.

Els pagaments es realitzen en euros.

TARGETES DE CRÈDIT HABITUALMENT ACCEPTAT:

Remetre’s a la informació corresponent a Itàlia.

CLIMA

Clima moderat, el juliol i agost calorós i humit.

HORA

DIFERÈNCIA HORÀRIA AMB ESPANYA:

GMT +1

HORARIS DEL COMERÇ A ROMA:

Dilluns de 16,00 a 20,00 h.

Dimarts a dissabte de 09,00 a 13,00 h. i de 16,00 a 20,00 h.

A l’estiu de dilluns a divendres 9,00 a 13,00 h. i de 16,00 a 20,00 h.

Tanquen dissabte a la tarda i diumenge.

HORARIS DELS BANCS A ROMA:

De 08,30 a 13,30 h. i de 14,30/15,00 fins a la 16,00 de dilluns a divendres.

Les oficines de canvi dels principals aeroports i estacions estan obert cada dia.

HORARIS DELS RESTAURANTS A ROMA:

Els horaris de menjar és entre les 13,00 i les 15,30 h. A la nit a partir de les 20,00 h.

DOCUMENTACIÓ

DOCUMENTACIÓ NECESSÀRIA PER A L’ENTRADA Al PAÍS:

La mateixa que es necessita per anar a Itàlia. El Vaticano no té fronteres en què s’hagi de presentar documents. L’entrada és lliure.

Els ciutadans de la Unió Europea, en viatge de turisme, només han de tenir el DNI per entrar a Itàlia.

Si escau d’un altre costat del món s’haurà de tenir el passaport en regla.

LIMITACIONS A LA IMPORTACIÓ I EXPORTACIÓ:

Remetre’s a la informació d’Itàlia.

Els turistes de la Unió Europea no tindran problemes per importar els articles que hagin comprat, sempre que no es vulgui comercialitzar amb ells. Al moment de passar per la duana no hi ha límit per a cap producte.

Els no residents de la Unió podran passar per la duana:

300 cigarrets o 75 cigars o 150 puritos o 400 gr. de tabac.

5 litres de vi de menys de 22%.

1,5 litres de begudes de més de 22%.

75 gr. de perfum.

INFORMACIÓ SANITÀRIA

VACUNES:

Remetre’s a la informació d’Itàlia.

FORMALITATS SANITÀRIES PER A L’ENTRADA D’ALIMENTS, ANIMALS, I PLANTES:

Remetre’s a la informació d’Itàlia.

ESTAT SANITARI GENERAL:

Remetre’s a la informació d’Itàlia.

NIVELL SANITARI DE L’AIGUA:

L’aigua és potable.

COBERTURA DE LA SEGURETAT SOCIAL ESPANYOLA:

Sí, existeix cobertura a Itàlia.

Per a l’assistència mèdica present el formulari I 111 en la Unitat Sanitària Local li facilitaran un "talonari d’assistència sanitària" i una relació mèdica. Acudiu a qualsevol d’ells presentant el talonari. En visites mèdiques especialitzades i anàlisi, radiografies, etc., cal abonar la consulta. Medicaments, presentar la recepta. S’ha d’abonar part del preu.

FARMÀCIES (Compra de medicaments):

Remetre’s a la informació corresponent a Roma.

Es distingeixen per una creu verda.

Indicatiu de farmàcies de guàrdia igual que a Espanya. En les farmàcies es poden trobar la majoria dels medicaments.

ARTICLES SANITARIS QUE ELS RECOMANEM S’ENDUGUIN DES D’ESPANYA:

Les persones que segueixen un tractament mèdic específic se’ls aconsella que portin els productes necessaris.

COMPRES

Segells de correus del Vaticano.

Si s’aconsegueixen, monedes emeses pel Vaticano.

La resta de l’apartat compres es limita als articles religiosos com ara estampes, figures religioses, rosaris, postals, fotografies dels Papes, etc.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Premsa: El diari que es publica a la Ciutat del Vaticà és L´Osservatore Romano, cuyas edicions setmanals es publiquen també en altres llengües.

Ràdio: Vatican Ràdio emet diàriament per a tot el món. Els programes s’emeten en 34 idiomes, en ona curta, mitjana, FM i satèl•lit. Per consultar les freqüències, visiteu la pàgina web: www.vatican.va

SEGURETAT CIUTADANA

S’ha de prestar l’atenció en la Plaza de Sant Pere ja que sempre hi ha algun raterillo disposat a alleujar-nos del pes de la cartera.

LA GUÀRDIA SUÏSSA PONTIFÍCIA

La Guàrdia Suïssa és un cos militar encarregat de la seguretat de la Ciutat del Vaticà. Un altre cos de guàrdies d’origen suís es va encarregar també de la seguretat del Palacio de Versalles (França) durant el regnat de Luis XVI.

Va ser fundada pel Papa Juliol II en 1505, davant la necessitat de què existís un cos militar sempre disponible per protegir el Papa. En aquest moment, l’elecció lògica van ser els mercenaris suïssos, a causa de la reputació que s’havien llaurat en les Guerres de Borgonya. La data oficial de fundació és la de 21 de gener de 1506. Des de llavors ha variat enormement en nombre i composició, i fins i tot s’ha dissolt per complet en algunes ocasions.

No es considera que la Guàrdia Suïssa pertanyi a cap altra organització: la seva funció exclusiva és la d’exèrcit de l’estat sobirà de Ciutat del Vaticà. Està composta per uns cent soldats: quatre oficials, 23 comandaments intermedis, 70 alabarders, 2 tamboriners i un capellà. Se’ls entrena en procediments i maneig d’armes modernes (com el fusell suís SIG 550), encara que també aprenen a manejar l’espasa i l’alabarda.

Els reclutes han de ser homes suïssos d’entre 19 i 30 anys d’edat i de fe catòlica. Han de superar els 174 cm d’estatura, ser solters i haver complert una instrucció bàsica en l’Exèrcit Suís.

L’actual uniforme ha estat dissenyat pel Comandant de la Guàrdia Jules Repond (1910-1921)) a partir del model dissenyat en 1505 que s’atribueix a Miguel Angel, per la qual cosa és considerat una de les vestimentes militars més antigues del món, sent molt més vistós, alegre i brillant que el del segle XIX: l’elm adornat amb una ploma vermella, els guants blancs i la cuirassa, que encara té una reminiscència medieval.

Els guàrdies suïssos no usen pròpiament botes, encara que sí mig adherents a les cames, subjectes a l’altura del genoll per una lliga daurada.

Tot això recorda l’esplendor dels antics talls, l’alegria i la dolçor del viure que eren inherents a l’Antic Règim. Aquest uniforme expressa l’alegria de ser soldat, de combatre i d’estar al servei del Papa. Encara que també el color vermell simbolitza la sang vessada en defensa del Papat.

La Guàrdia Suïssa té la seva caserna davant el Palacio Apostólico Pontificio. Treballa en col•laboració amb el Servei Vaticano de la Policía Italiana.

Segons el Tractat de Letrán, signat en 1929, s’establia la independència total i els límits entre el Vaticano (baixa sobirania pontifícia) i la nació italiana. El Tractat posava baixa sobirania del Papa la Plaza de Sant Pere, però avui dia s’ha establert que la Policía Italiana la custodiï, juntament amb la Guàrdia Suïssa i els Serveis Vaticans de Seguretat. Els custodios italians en el Vaticano formen part d’una força policial especial.

LA VISITA DEL VATICANO

LA VIA DELLA CONZILIACIONE

A través d’aquesta gran artèria rectilínia, realitzada el 1950 amb motiu de l’Any Sant i presidida en un dels seus extrems per la imponent Basílica de Sant Pere, s’arriba la Plaza de Sant Pere.

LA PLAZA DE SAN PEDRO

Alejandro VII va abordar la configuració de la plaça frontera a la basílica, escollint en 1656 a Brnini com arquitecte encarregat del projecte. Bernini va plantejar en un primer moment una plaça trapezoïdal, envoltada d’una façana de dues plantes. Criticada aquesta traça, l’artista es va inclinar per una altra circular porticada per decidir-se finalment per la solució definitiva: una plaça ovalada de 340 x 240 metres, delimitada per un pòrtic arquitrabado amb quàdruple alineament de columnes toscanes, cuyo eix transversal s’assenyala per l’obelisc central i les fonts laterals; la plaça queda connectada a la basílica per dues ales obliqües divergents.

Bernini fins i tot va arribar a projectar un tercer braç porticat de la Columnata que havia de tancar l’oval, completant el perímetre el•líptic de la plaça.

Bernini va concebre una gran entrada per als fidels, que són abraçats pels maternals braços de l’església” en acostar-se a la plaça. Una vegada dins, les columnes dòriques es converteixen en un refugi i un escenari per a les processons i altres esdeveniments sagrats de l’Església Catòlica.

La plaça és un enorme recinte oval (integrat en el palau papal del Vaticano) cuyo eix corre transversalment, paral•lel a la façana de Sant Pere. Està envoltat per quatre fileres de columnes – tres-centes en total – tallades en travertino romà formant un oval de dos-cents metres en el seu eix més llarg, marcat per tres monuments: als costats, per dues fonts i al centre per un obelisc egipci que havia servit com a pal de gir en les carreres de carros en l’antic Circ de Nerón. Les columnes són una versió modificada del dòric i tenen una altura de quinze metres. La plaça dóna pas a la basílica de Sant Pere, seu de l’església catòlica i símbol de seu haver pogut. El notable arquitecte va dissenyar els seus sòls, els relleus sobre la porta central, l’estàtua de Constantino i l’adjacent Scala Règia. La part oberta de la piazza Sant Pere delimita la frontera amb Roma.

L’obelisc que es troba en la plaça té 25,37 metres, 15 metres però amb la base i pes 331 tones. Encara sent egipci, no té jeroglífics. Es desconeix qui va ser el faraó, de la V dinastia, que el va construir. En 1586 el Papa Sixto V va decidir col•locar-ho davant la Basílica de Sant Pere en memòria del martiri de Sant Pere en el circ de Nerón (al voltant de l’obelisc giraven els aurigues), treball que li va ser encarregat a Domenico Fontana (1543-1607 famós arquitecte Italià que va construir la Biblioteca Vaticana). Van necessitar per aixecar-ho: 150 cavalls, 900 homes i 47 corrioles. És un dels però interessants i alts obeliscos a Roma, la llegenda decia que el globus de bronze de la punta contenia les cendres de Juliol Cesar. Durant la recol•locació els treballadors van inspeccionar el globus de metall que es trobava dalt, no trobant res. El Papa Sixto V, va remoure el globus reemplaçant-ho per una creu i cresta de bronze de la Família Chigi. En 1818 van ser agregats a la base quatre lleons egipcis.

LA BASÍLICA DE SAN PEDRO

Es diu que la basílica de Sant Pere aquesta construída, sobre el lloc que la tradició oral dels primers cristians, afirmava va morir Sant Pere. Els primers cristians, compte la tradició, van erigir alli una capella i més tard l’emperador Constantino i la seva mare Santa Helena, mandarón construir una església, i des de llavors en el mateix lloc s’ha anat reedificant, fins a arribar al segle XV i XVI en què es va construir l’actual Basílica.

ILTRIDA VIATGES – ILTRIDA VIATGES BARCINO

viatgersonline.cat

Reserva assessorada a Iltrida Viatges / Iltrida Viatges Barcino | Instal·la icona d’iltridaonline i guanya un creuer